Llibre, complexitat, Rizoma

Deleuze i Guattari a la seva obra, Rizoma, reflexionen sobre el concepte de llibre, entenem, perquè consideren que la naturalesa no funciona segons el paradigma de la simplificació, segons les reduccions a la lògica o a lleis immutables, la naturalesa no obeeix a una estructura arborescent sinó més aviat al rizoma, perquè és complexa. El llibre havia esdevingut una imitació del món, segons l'ha entès el pensament clàssic, el més racional, ha estat un objecte que copiava la mateixa res extensa cartesiana. Però el món no és tan senzill, el món ha esdevingut caos, i això vol dir que ha esdevingut complex. Si la llei del llibre, com diuen, és la llei de l'u que esdevé dos, en un món complex, el llibre ha quedat endarrerit. A les tipologies del llibre és justament aquesta que dèiem ara la que ha dominat molt de temps, és el llibre arrel, el llibre clàssic, el llibre lineal, fins i tot té un eix al voltant del qual estan relligades les fulles. Tot gira al voltant de l'u, les ramificacions sorgeixen d'aquest tronc d'arbre, d'una arrel o fonament, es considera que te un objecte i un subjecte.

Font: Bananamoon Observatory

Certs intents de la modernitat van intentar trencar amb aquest tipus de llibre-arrel, és el llibre d'arrels fasciculars en què l'arrel principal es trenca per empeltar-li un sistema de petites arrels, aleshores la unitat esdevé conjunt de fragments, però no desapareix del tot. Els autors recorden, els aforismes de Nietzsche, o de Joyce, autors d'arrels múltiples, però diuen que en aquests casos només s'arriba a trencar amb la linealitat de la paraula mentre es manté una unitat cíclica de la frase, del text o del saber. Tot i que trencar la linealitat ja és una bona resposta a la unicitat tradicional del llibre que ha imposat una determinada visió del món, no la consideren suficient.

 

El llibre ha de ser considerat com a multiplicitat de matèries diverses que es conjunten també amb les seves multiplicitats respectives. El territori del llibre, que tanca i delimita la informació, es desterritorialitza perquè projecta línies de fuga, moviments cap a fora, cap a la xarxa, i també es re-territorialitza; en tant que la seva multiplicitat està en connexió amb altres multiplicitats, incloses les unes dins de les altres, en una simbiosi entre elements heterogenis.  Així seria l'escriptura rizomàtica, una escriptura de la complexitat, i veiem també l'hipertext com a resposta a aquest tipus d'escriptura, perquè facilita la interconnexió de diferents nodes que en canviar canvien la totalitat de la xarxa, per on poden circular les intensitats en totes les direccions possibles.

Rizoma, l'obra, és una col·laboració, són dos autors, que el signen, i han conservat els seus noms, però diuen que el signen així per rutina, perquè consideren que cada un d'ells ja és molts, això és com dir que ells també són multiplicitats, ja no són ells mateixos, i aquestes multiplicitats han convergit en el llibre rizomàtic. Els subjectes són potser una il·lusió, deixen de ser centre per passar a ser una multiplicitat, ja que l'home és un procés -s'és molts-, tot i a la cerca d'identitats que ens situen davant del món, hi ha una certa renúncia postmoderna al “jo” que deixa que la diferència s'obri pas. Quan apareix l'altre, també una multiplicitat, la interrelació, la intersubjectivitat, esdevé una nova realitat. Perquè la creació de nous mons ficticis o interpretacions de la realitat es pot multiplicar exponencialment per interacció, per acció comunicativa, mitjançant l'hipertext.

“Un rizoma no empieza ni acaba, siempre está en el medio, entre las cosas, inter-ser, intermezzo. El árbol es filiación, pero el rizoma tiene como tejido la conjunción “y…y…y…”. En esta conjunción hay fuerza suficiente para sacudir y desenraizar el verbo ser.”¹

1Deleuze, G. I Guattari, F. “Rizoma”. Capitalismo y esquizofrenia: Mil mesetas. [Edició electrònica] Disponible a: http://www.fen-om.com/spanishtheory/theory104.pdf [Consulta: 08.06.2013]